DIA 0
Al Carrer de la Llibertat hi passen coses.
De l’univers Mandinga, conegut per la concentració de delicats púlsars de totes menes, surten 47 cordes agermanades amb una caixa de ressonància. S’entortolliguen amb coixins, sacs de plomes i cordes d’escalada dins de la màquina del temps contemplativa i desapareixen sense fer soroll.
Per les AUrelles: Mandinga Eclíptica
Lluna Nova.
DIA Primer
La princesa es lleva tranquil·la havent passat una nit plena de coses boniques. Arriba a la lentitud del seu nou castell còsmic després d’un passeig agradablement remullat i verdament il·luminat.
Es cobreix de nou amb la flassada blava i, ja amb els ulls closos, pensa en el bosc de cards marians de Vallmanya.
Les trompetes de la lleteresa i l’olor del marxívol animen els vol àgilment sotragat de les cueretes torrenteres que afegeixen la pinzellada argentada al paisatge on, encara avui, se celebra el dia de la Truita a la vora de la caseta dins de la roca, que, en una altra època, va ser ca l’Escabiosa, també coneguda com la Vídua Borda, autora de la llegendària i deliciosa truita de vidres que va matar el seu marit!
Per les PEIXIrelles: Truita de vidres
400 vegades més petita que el Sol, la Lluna creix.
DIA SEGON
La colobra cremosa es precipita dalt a baix del pont de Buida-sacs, allí on el duc de Cardona feia pagar el delma a tot home i tota dona que volgués creuar-lo. La donzella de 47 cabells l’empaita saltant pel riu, corrent per la recta infinita del pla central de Catalunya on avui s’ha barrat el pas als cotxes tuning que baixen d’Andorra, surfejant amb el vent sobre les ones de blat dibuixades pel sol a través de les bromes, vorejant la blancor de la immensa muntanya de sal que pagava el salari de tants cardonins,…. fins als peus de la pila de pedres meticulosament apilades que van conèixer, i no obliden, el cor de la desventurada Minyona. The tower of the Minyon, en diuen ara.
Per les REPTIrelles: Colobra Eclíptica
Els fonaments de la torre no són de poca bellesa; contenent les despulles de la condemnada i inconvenientment estimada de l’hereu.
A cal Bonfills de Matamargó encara ploren el tràgic final de l’antiga criada que va marxar a fer fortuna a ciutat. Ningú ha oblidat els suculents ous ferrats que, ja als quatre anys, la Minyon feia amb el material de la Maria Antonieta i el metronòmic gall Lluís XVI, aquell que cada matí despertava els més de 25 Salarins amb el seu tan estudiat motiu minimalista repetit a intervals de 17 eterns segons.
Les fulguracions de Sol estan a les 3 del migdia i a les 9 del matí.
400 vegades més a prop que el Sol, la Lluna segueix creixent.
DIA TERCER
El tardígrad de Cal Miqueló no és feliç a Castelltallat. Quina emoció pot haver-hi en rodolar per un tros de carretera trinxat anant cap a Saló, empaitar cabirols i senglars al bosc de les ufanoses, espantar les mallerengues carboneres posades a la font de cal Porta, atipar-se de botifarra de la mitiquíssima Àrea de Guissona amb picadeta d’all i pastanaga històrica, xerrar de res amb Mossos d’Esquadra que, sense saber d’on han sortit, de repent tenen l’ull entaforat en un monocle de 200kg enfiltrats d’hidrògen alfa…?
Des d’ahir, a cal Miqueló estan histèrics buscant l’animaló. “Quina llàstima de vailet”, sento dir a la plaça del poble, on les nenes comparteixen apunts assegudes al costat de pixats, “tenia tantes al·lèrgies que, de no menjar sopes, es va quedar més petit que un cap d’agulla. No sé pas com el trobarà, la pobra Rossita!”
Ells no ho saben, però l’Hèrcules, que així és com es diu la mascota de cal Miqueló que fa vida entre els líquens incrustats de la piscina de la casa, ha tocat el dos i ha trobat coses molt més interessants per fer: passejar-se tranquil·lament a temperatures de fins a 151ºC i -273ºC , exposar-se a radiacions 100 vegades més grans que les suportades per la gent del seu poble, fer dietes excloent menjar i aigua durant dècades…. tot això i més, fora i ben lluny del nostre planeta!
El que Hèrcules no sap és que, des de baix (o potser és dalt?), l’observen.
Per les GALAXIrelles: Hèrcules el tardígrad
A l’aguait de la llum cendrosa de la lluna..
La granota i el rossinyol no estan d’acord amb el que diu el porc.
A les 21:21h seguim a l’aguait de la triple carambola del reflex del sol.
DIA QUART
El dolor provocat per l’esgarrapada del gat esquilat que s’ha emportat un quilomètric cabell de niló vermell per la perruca que està ideant desvetlla la princesa.
Obra els ulls de repent però encara té una imatge molt clara al cap: la casa a la roca de Ca la Rita.
Per les AMFIrelles: Ca la Rita
Filla de Maians de Puigpelat, la Rita era una dona valenta com poques persones. Ni un sol dia va oblidar el seu ramat de vaques, el jardí d’herbes medicinals, la perfecta cocció de les melmelades..
El Déu Sol, la Lluna, el dragó, l’àguila, el cigne, el cavall volador, l’escorpí, el dofí, la balena, el lleó i la serp eren convidats d’honor a la casa dins la paret de Canalda. La Rita els estimava com els fills que mai va tenir. Ells i tot el conjunt d’astres del firmament donaven sentit a la seva vida. Eren ells qui guiaven les seves travesses durant les visites al bosc de cards marians de Vallmanya, on la seva cosina s’havia instal·lat des de l’incident amb el vell barbut. Aquell que, triomfalment però desafortunadament per ell, cada dia es passejava amb una bandera sobre el seu cavall blanc. No poques muntanyes de la Ribera Salada recorden encara la veu de l’Escabiosa “les fronteres no transcorren entre pobles, sinó entre adalt i abaix”. El dia que el drapot va treure el nas per mil·lèsima vegada a la casa de les cosines, l’incendi de més de 27mil hectàrees no es va poder evitar.
D’ençà, la cosina petita havia trobat un nou indret on deixar córrer la seva imaginació i creativitat culinària gràcies a les moltes plantes interessantment exquisides i deliciosament tòxiques del territori.
400 vegades més petita que el Sol però 400 vegades més a prop que l’astre solar, la Lluna es mostra de la mateixa mida que el Sol.
Segueix creixent al ritme marcat per la roda de la bicicleta teofiliana.
Teofilius:
DIA CINQUÈ:
Passejant-se per la foscor, buidor i fredor de la nit universal i eterna, Hèrcules porta hores, .. o dies, anys, milions d’anys .., veient desfilar objectes d’allò més curiosos. Com més estrany el seu aspecte, més xerraire. Serà cert això que diuen, que hi ha coses ben “majes i estupendes” escampades per arreu..
L’excursionista ja coneix gairebé tot el barri pel seu nom. Els habitants, contents de veure una nova cara, esdeveniment rar els darrers 13.700 milions d’anys, no triguen en presentar-se i convidar-lo a passar a prendre el cafè un dia d’aquest milió d’anys.S’acomiada de Vega, la grandiosa bola de foc, saluda les simbiòtiques gegant pèl-roja i minúscula blava d’Albireu, fa una abraçada a l’Anular de la lira, aka M57, que vetlla per la mort imminent de la petitona blanca. Disfruta d’una interessantíssima conversa amb la comunitat de vells i savis estrellats dels cúmuls globulars M13 i M92 reunits en aquella ocasió per temes del sindicat d’ofici. Encoratja la Dumbell, coneguda entre els amics com M27, també preparant-se pel dol que arribarà d’aquí pocs milions d’anys. Saluda el golafre Artur, vestit amb la seva túnica vermella.
Hèrcules avança fent tombarelles i ballaruques entre roquetes i rocotes, foc vermell i foc blavós. Saturn li obra les portes del seu món; difícil de calcular el temps, sempre avançant amb discreció, que ha transcorregut des del primer beuratge de la nit a l’empit del balcó rotatori del gros planeta anellat. No menys interessant és l’intercanvi verbal amb la galàxia remolinosa i les galàxies de Bode, que li parlen de latranquil·litat que regna a la vida de la seva amiga M101, regidora de cultura d’un poblet llunyà. Sobre la manta voladora que respon al nom de Pegaso i acompanyat d’una bona tassa de tè especialitat de Sagitari, Hèrcules passa pel poble d’Andròmeda, d’on un no pot marxar sense haver provat les 50 coques de recapte de ca la Ramona. Introduït a l’associació d’apicultors Cúmuls Obertspels pels simpàtics bessons de Perseu, no acaba d’entendre’s ideològicament amb els socis M21 i M23, però en canvi té una bona entesa amb el soci M4, cosí de la nebulosa trífida, amb la qual sent una agradable connexió. Per primer cop d’ençà que ha començat el seu viatge inter-estelar-planetari-galàctic pensa en la seva princesa, a la qual, al no haver previngut de la seva partida impulsiva que l’impedirà assistir a l’habitual partida de butifarra dels diumenges al bar de d’Observatori, enviarà una postal tan bon punt trobi un estanc.
Per les ORBITelles: Nit Universal i Eterna
Uns quants bilions de km més enllà, contemplant la grandesa d’Anterés, el tardígrad es pregunta com es pot ser tan gran i vermell havent estat tan petit i blanquinós el dia precedent. Hèrcules sent en aquell moment una petita nostàlgia per la seva butaca primaveral a la piscina on, només unes hores (o anys?) enrere, havia fet una migdiada d’emperador. Pensa en els estofats de cigrons de la Rossita i la tempura de saüc de la seva gran amiga la Vídua Borda, les converses de l’òliba i la cigala fins a altres hores de la nit, les tardes d’escalada a l’Esperó Girbén amb l’hereu de cal Sastre Barat, els passejos amb bicileta fins al Miracle, els aücs tranquil·litzadors del pastor Melcior, la dansa enganxifosa de les mosques de Vilansosa, el cant eixerit de l’Oriol, la pluja orgànica sobre la massa verda que tot ho absorbeix….
La Lluna, a una distància de 33 vegades el diàmetre de la Terra, segueix engreixant a velocitats inquietants.
DIA SISÈ
Les estrelles canten.
La princesa ressona.
Una hamaca penja vora la ribera.
A dins, bressolat pels estels, algú descansa.
DIA SETÈ
La princesa es posa les xiruques. Es prepara per la llarga caminada que l’espera fins al dens bosc de cards marians de Vallmanya, l’únic lloc on sap que algú pot donar-li informació sobre el parador del seu veí Hèrcules, l’etern viatger que, després del dol viscut a la butxaca de la seva mestressa soterrada al castell de Cardona, havia decidit retornar el cor de la Minyon al poble que l’havia vist néixer: Castelltallat. Així, el tardígrad s’havia instal·lat amb la inexplicablement sana i estàlvia recent nascuda al poble de la seva plorada mestressa i mare. Allí, el petit ésser havia fet coneixença amb la princesa, aquella veïna tan misteriosa i dolça a la vegada. La petita, a qui va posar el nom de la flor més maca del bosc de les ufanoses, va seguir els passos viatgers del seu nano-pare i coratjosos de la seva mare, i aviat va buscar el seu camí anant a viure, primer, amb la seva retrobada cosina de Puigpelat, i després al bosc de card marians que més tard es convertiria en el seu reialme. Hèrcules, satisfet de la seva tasca com a nano-pare i de la força del vincle evident entre ell i la petita Escabiosa, en cap moment va tenir la idea de retenir-la al poble, on ell havia trobat bona companyia.
La princesa baixà l’escala cargolada de la cúpula del palau amb un pas ferm.
Arriba a la frondositat del bosc de cards marians que amaga la roca de la que un dia va estar ca l’Escabiosa, enigmàtica filla de la criada del castell de Cardona i Vídua del nocturn i majestuós Duc de cal Bord d’Ardèvol. Divisa la casa de la roca quan Venus i Mercuri apareixen per fer companyia a la Lluna mentre el Sol acaba d’acomiadar-se.
La dona de vidre encén l’entorxa, escolta el cor de la princesa i canta.
Fora, la Lluna, immensa i incandescent, s’apropa a la línia de l’horitzó.
Els finíssims ulls de Meade 160883 i Vernex 271994 observen la seva trajectòria amb el cor compungit per la partida del bell satèl·lit darrera la foscor de la pineda.
Teofilius fa la guerxina abans de dir adéu.
La princesa s’asseu a l’entrada de la cova i espera l’arribada del dia.
DIA INFINIT
L’immensitat de l’univers és un lloc ideal per jugar a la butifarra.
La cabellera tricolor de la princesa acaricia el cràter Teofilius. No hi ha pressa.
La Lluna, des del bell mig del cel, observa.